Un miracle a la riba del Tàmesis

Quan un servidor mira enrere i recorda el City of Manchester aquell 26 d'abril, a falta de 20 minuts pel final, no pot evitar aquell somriure, mig incontrolable. La Championship semblava tan dramàticament propera... Però va aparèixer un senegalès que no havia tingut gaire èxit (i que ha seguit sense tenir-ne, per cert) i va clavar els dos gols que van començar a construir la rampa de llançament fins l'infinit d'un equip modest, amb un estadi modest i uns jugadors modestos.

La temporada va finalitzar amb el que es coneix com 'The Great Escape' que, curiosament, es va convertir en una de les pàgines més glorioses i emocionants de la història del Fulham. Una salvació heroica, amb victòries increibles que va penjar d'un fil fins al minut 76 de l'últim partit de la temporada. La pilota penjada a l'olla que va rematar el més petit de tots, Danny Murphy, al fons de la xarxa de James va ser el premi a un equip que no mereixia baixar.

I no és només per preferències personals. El Fulham s'ha caracteritzat, des de fa molt temps, per practicar un bon futbol, amb gust per tocar la pilota i jugar des de darrere. Craven Cottage és dels camps més difícils de tota la Premier. Allà hi han perdut tots els grans i, alguns, fins i tot per golejades. El gran problema era sempre el mateix: la debilitat fora de casa. Salvar-se tranquil·lament guanyant un sol partit fora de casa (i l'últim de la temporada, amb tot dat i beneït) sembla una bestiesa, però era la tònica habitual.

Però alguna cosa va canviar la temporada passada. Hodgson, amb més temps per treballar, sense fer cap revolució a la plantilla, va tenir més temps per preparar l'equip per afrontar la lliga, tàcticament i física. De cop, l'equip inestable es va convertir en una màquina que funcionava com un rellotge, on tots sabien com calia col·locar-se en tot moment i amb una mentalitat de ferro. Moltes victòries per resultats ajustats i, al final, una setena posició que, combinada amb el subcampionat de copa de l'Everton, li van donar el passaport per segon cop a la UEFA.

Sí, per segon cop. A pesar de que la seva millor classificació històrica abans de l'any passat era un novè lloc, la inefable i impresentable copa Intertoto li havia donat accés a la UEFA, on no va fer un grandíssim paper, la veritat. No es pot ocultar que hi havia certa preocupació per com afectaria les dues competicions a un equip com el Fulham. Al final, evidentment, s'ha demostrat que no hi havia cap raó per preocupar-se.

L'actual Fulham és un equip molt perillós. Hodgson ha trobat la tecla que fa funcionar l'engranatge i això, combinat amb jugadors molt compromesos amb la última gran oportunitat que els hi ofereix el futbol com Damien Duff, Danny Murphy, Zoltan Gera o Mark Schwarzer i una plantilla amb bons jugadors de complement que han sabut complir el seu rol (Konchesky, Zamora, Dempsey, Etuhu...) els ha portat a la final de la Europa League.

I cal una menció especial per l'home que ha aconseguit transformar una defensa que recordava a un formatge de Gruyére en un mur infranquejable: Brede Hangeland. La torre noruega ha aconseguit fins i tot transformar Aaron Hughes en un acceptable central titular i és una assegurança de vida en defensa i un perill descomunal a pilota parada.

De totes maneres, i contrariant la història, el punt més fort d'aquest Fulham és la mentalitat. Sense seguretat en un mateix i amor propi no se li pot clavar un 4-1 a la Juve, eliminar a Wolfsburg i Hamburg i a més sobreviure a la lliga domèstic sense gaire problemes. El factor sort ha influït, també. Simon Davies i Clint Dempsey han marcat els gols de la seva vida durant aquesta UEFA i l'error de Van Nistelrooy al minut 90 no és pot menysprear però només amb sort no s'arriba a finals.

És un equip ideal per fer mal a l'Atlético. Amb ofici, ben posicionats, disciplinats i perillosíssims a pilota parada. Més val als colchoneros no confiar-se ni una mica si no volen revisitar fantasmes del passat. Aquest Fulham no és el Middlesbrough que va arribar mig de rebot a la final en una UEFA molt fluixa.

I no es pot oblidar que l'Atleti hi té molt més a perdre. Infinitament més.