L'alè fred del CSKA

Els vuitens de final han generat sorpreses pel que fa als equips que han accedit a les eliminatòries de quarts. Plens d’equips ventafocs, els encreuaments han deixat de forma aparent alguns semifinalistes clars, però res està decidit en una eliminatòria d’anada i tornada, amb 180 minuts per davant i amb els gols a fora de casa com un premi extremadament valuós.

El CSKA de Moscou és, precisament, un d’aquests equips ventafocs que poden fer més mal del que en bon principi aparenten. Ja ho van fer a vuitens contra el Sevilla, derrotat al Sànchez Pizjuán (1-2) davant un equip que visitava la capital andalusa amb un desfavorable empat a 1 i que va ser capaç de mantenir-se una passa per davant al marcador tot i la insistència sevillista.

Gourcouffs de Bordeus

A vegades hi ha jugadors que per una o altra raó, necessiten fer un pas enrere en les seves carreres per agafar impuls per arribar a dalt de tot. Solen ser jugadors joves que han arribat massa verds a algun dels grans d'Europa i que en surten per la porta del darrere però que troben un equip on hi ha l'ambient, la paciència i l'entorn que necessiten per treure totes les seves capacitats futbolístiques i convertir-se en els referents que prometien ser.

El cas més paradigmàtic és el de Yoann Gourcuff, que va sorgir amb força al Rennes francès i que prometia ser una referència mundial com a mitjapunta tècnic i elegant que era, 'le petit Zizou'. Així va arribar el Milan, on en teoria hauria de formar part de la nova generació que rellevaria al gran equip que ja anava de capa caiguda (o això semblava, Gourcuff hi va guanyar la Champions del 2006) i que gràcies a les pèssimes gestions de la directiva milanista, encara volta per la plantilla.

Mourinho se juega el puesto

El Inter de Mourinho vuelve a estar en las últimas fases del máximo torneo continental, y no es por casualidad. Es líder del Calcio, donde aventaja en seis puntos al Milan de Ronaldinho, y aunque no fue rival para el Barça en la fase de grupos, es uno de los pocos conjuntos que quedan vivos que parece que pueda arrebatarle a los azulgrana su cuarta Champions.
Los neroazzurri no destacan por ofrecer un juego vistoso, pero como todo equipo a las órdenes de Mourinho es fuerte y efectivo. La marcha de 'Ibra' al Barcelona el pasado verano no le ha restado poder ofensivo a un Inter que ha suplido a su estrella con dos excelentes goleadores: Eto'o y Diego Milito. Bien escoltados por Sneijder, que parece haber reencontrado su mejor nivel (fue clave en la eliminatoria contra el Chelsea) en el esquema de 'Mou', también cuentan con uno de los mejores carrileros del mundo como es Maicon y con Julio Cesar, un seguro en la puerta.
El Inter basa su juego en su solidez defensiva y la efiacia de sus puntas. Aunque no hace un fútbol brillante es un equipo muy peligroso a la contra, sobre todo con las incorporaciones de Maicon por la derecha y la velocidad de Eto'o en punta.
Sería toda una sorpresa que los de Mourinho no consiguieran superar a un CSKA, un equipo claramente inferior en juego y en plantilla. Además, la prensa italiana ha filtrado en las últimas semanas que la continuidad de Mourinho pasa por ganar la Champions, ya que según dicen el Inter no está dispuesto a pagarle 11 millones al año para ganar sólo la liga.
En cualquier caso, lo cierto es que aunque los neroazzurri pasen de ronda lo van a tener muy complicado para llevarse la Champions, ya que Barcelona y Manchester van a vender muy cara su derrota.

Bayern Munich – Un aspirant a la final del 22M?

L’equip de Van Gaal, va començar malament, i va estar molt questionat, perquè la seva posició a la lliga no era la que un equip amb els jugadors que té es mereixia (com el Madrid a la Champions no?) però s’han anat conjuntant i estan on estan per mèrits pròpis.

Robben està més en forma que mai, ja no es lesiona 3 cops en 2 dies, com passava quan era al Chelsea i en la primera part de la seva etapa al Bernabeu i ensenya la seva part més bona. Ribery demostra cada dia el que val i l’equip en general està en un bon nivell de forma, també el vell conegut Van Bommel que a l’equip alemany és titular indiscutible, i capità. La mitja està completa amb un jugador com Müller, jove, fort i molt golejador.

El Bayern va primer de la Bundesliga, està a la final de la copa alemanya, i a quarts de final de la Champions, però no cal oblidar, que el Manchester Utd. és el subcampió d’Europa, i que Rooney no ho fa gens malament, però en cap cas cal subestimar a l’equip alemany, perquè tot i no ser el favorit, pot donar la sorpresa, els dos equips juguen un futbol molt agradable a la vista i segur que ens deixaran dos partits per gaudir (amb una bona gerra de cervesa, pot ser alemanya o anglesa, això depèn del gust de cadascú).

El penúltim intent de Wenger

Cap equip de Londres (i mira que n'hi ha!) ha guanyat mai la Copa d'Europa i l'Arsenal és l'únic que encara ho pot aconseguir aquesta temporada. Abans, però haurà de superar el Barça i el guanyador de l'Inter-CSKA.

No ho tindrà fàcil, a l'Arsenal sempre ha fallat en els moments clau a Europa i va ser precisament el Barça qui els va guanyar l'única final que han jugat. A més, continua sense tenir un porter decent (Fabianki ja va demostrar el què a Porto i Almunia no és porter per un equip que vol fer coses importants a Europa). Vermaelen els està donant certa estabilitat al darrere, però fiar-se de la veterania de Sol Campbell per parar Messi, Pedro o Zlatan no acaba de ser el millor pla.

On realment l'Arsenal pot basar les seves esperances és en la línia dels migcampistes-mitjapuntes. Sense Van Persie, lesionat, a Cesc se li han d'afegir Arshavin (si li ve de gust) i sembla ser que Nasri. Walcott, Rosicki, Bendtner (llegir el que penso d'ell aquí), Eduardo (el millor d'aquesta llista) i Diaby seran els acompanyants. Aquest Arsenal és el més semblant a aquella Roma que jugava sense davanters, pel simple fet que no en tenia, i amb 5 mitjapuntes ofensius.

Els gunners hauran de tenir en compte que el Barça sap defensar i sap jugar al contraatac. A més, són capaços de prendre'ls la pilota, cosa que no acostuma a agradar als de l'Emirates Stadium. Que l'Arsenal no sap defensar els contraatacs ho va demostrar en el partit contra el United on els van afusellar a la mínima que van poder córrer.

Caldrà veure com respon l'equip davant d'una prova de foc com és l'últim campió d'Europa i un dels equips favorits per ser a Madrid el 22 de maig. Cesc haurà de créixer encara més i confiar en que la resta de l'equip estigui a la seva alçada per poder, per fi, considerar-se un gran d'Europa.

Quarts de Final de l'Eurolliga

D'aquí dues hores comencen els quarts de final de la Eurolliga i la veritat és que es presenten prou interessants. Des del derbi espanyol per excel·lència fins al duel de propostes incertes però no per això menys interessants del Maccabi i el Partizan. Com que del Barça - Madrid ja se n'ha parlat prou i més que se'n parlarà procedirem a fer una ullada a la resta d'eliminatòries:

The March Madness!

Senyors, comença la competició de basquetbol més important dels Estats Units. No, no són els playoffs de l'NBA, és la March Madness de la NCAA, el torneig final, que culminarà amb la Final Four de Houston, un dels esdeveniments més vistos en tot el continent americà. I és que el bàsquet universitari americà és una de les expressions més pures d'aquest esport, en el qual l'afició s'entrega absolutament a donar suport al seu college i ofereix imatges tan espectaculars com el de l'afició de Duke quan juguen contra North Carolina. Increible. Els fans es dediquen molt més als rituals d'animació i s'identifiquen molt més amb els seus equips que a la NBA i els senten molt més propers que les impersonals franquícies professionals.

Prèvia de la Champions

Chelsea - Inter

No se sap ben bé si és Mourinho o és Stamford Bridge en bloc qui s'enfronta al seu passat. El portuguès només va perdre un partit com a local al Bridge (davant el Barça, el 2006) i el Chelsea continua sense haver guanyat cap Champions, però ja és un fix a les semifinals d'aquesta competició.
Ara com ara hi ha pocs equips al món que puguin guanyar a aquest Chelsea, per no dir que l'únic que ho pot fer és l'Inter de Mou. The Special One sap com, a què i perquè juga el Chelsea, per alguna cosa el va crear ell aquest equip! L'Inter haurà de sortir a no rebre cap gol, haurà de convertir el mig del camp en una paret pràcticament indestructible. Però amb això no en tindrà prou perquè costa pensar que el Chelsea es quedarà a 0. Per tant, Milito, Eto'o i Pandev hauran de tenir el punt de mira ben fixat: un gol milanès farà que els londinencs en necessitin tres.
El Chelsea no crec que necessiti res més enllà del seu joc habitual per, amb una mica de sort, passar l'eliminatòria.
Pronòstic: No em puc decantar per caps dels dos; en tot cas, serà un partit que es decidirà per detalls, per una pilota que pica al pal i va fora enlloc d'entrar.

Sevilla - CSKA

A priori és l'eliminatòria de la qual sortirà la ventafocs dels quarts (potser amb l'OL i el vencedor del Girondins - Olympiakos).
El Sevilla hauria d'aprofitar que el CSKA continua de pretemporada per guanyar a casa, però això ja ho vaig dir fa 3 setmanes i van empatar. Si els andalusos aconsegueixen marcar ràpid, poden sentenciar l'eliminatòria en un tres i no res, però si els russos aconsegueixen arribar amb un marcador just al final... que tremoli el Pizjuán!
Pronòstic: Passa el Sevilla amb una relativa facilitat.

Barça - Stuttgar

Crec que és l'eliminatòria més desigual del bloc que toca aquesta setmana, tot i això, la classificació de l'OL hauria de servir d'avís al Barça. L'Stuttgar ja no és aquell equip fosc que va tocar al sorteig, ara juguen a alguna cosa i no deixaran passar l'oportunitat si els blaugrana surten al camp adormits o creient que guanyaran amb la gorra.
Tot dependrà de si el Barça que juga demà és el de la primera o el de la segona part contra el València.
Pronòstic: Passa el Barça sense massa complicacions.

Girondins - Olympiakos

El lider de la lliga francesa no vol deixar sol l'OL a quarts i lluitarà per fer bo el 0-1 del Giorgios Karaiskakis. Si va ser capaç de guanyar a Atenes, dubto que tingui massa problemes a casa...
L'Olympiakos ha arribat al màxim que solen arribar els equips grecs a Europa i tot el que sigui passar de vuitens serà un regal.
Pronòstic: Passa el Girondins, serà la falsa ventafocs dels quarts.

Nova temporada, nous monoplaces

Comença una nova temporada a la F1, una nova temporada que com cada any s’especula que serà impressionant, plena d’avançaments, accidents i estratègies arriscades, sorpreses i altres coses inesperades. Per això s’ha modificat el reglament, per ajudar a aquest espectacle, que sempre comença fort però massa sovint acaba decebent als espectadors. Per què? Potser els circuits són estrets? (sempre recordaré una cursa de la Champ Car en que cada volta en algun punt hi havia 3 cotxes en paral·lel, però clar, corrien en la pista d’un aeroport...) Esperem que aquesta temporada sigui més interessant que la de l’any passat i que com a mínim els 4 equips forts tinguin possibilitats de guanyar.

Com cada any, la FIA introdueix noves millores al reglament per afavorir l’espectacle, la més important d’aquest any és l’entrada de nous equips. Personalment no m’agrada, i l’entrada de nous equips crec que no funcionarà, està bé que algun equip sigui nou, també que s’ampliï el nombre de cotxes que hi participen, però a quin preu? Perquè han deixat entrar equips nous de low cost, que han de lluitar contra els 300 milions d’Euros amb que compta Ferrari per aquesta temporada, els 270 de Mercedes, 250 McLaren o 230 Red Bull. Virgin, Lotus o Hispania per exemple compleixen el mínim de 45 milions d’euros, tot i que fins i tot el mateix Ecclestone afirma que no es suficient i que això generarà desigualtats molt importants entre els equips amb diferent pressupost. Aquest any, amb la crisi tot ha canviat, es comenta que només 4 dels pilots que competiran els paga la seva escuderia, la resta s’han de buscar la vida, i en alguns equips, els pilots han de comprar el seu seient, aportar diners pels seus equips.

Aquests equips que segurament estaran a la part baixa de la classificació han fet uns temps molt dolents fins ara, i dos equips USF1 i Campos-Meta no han pogut mantenir el pressupost ni per arribar al primer gran premi i se’ls va acceptar perquè eren projectes sòlids... L’equip de Campos ha derivat en un altre, Hispania Racing Team, un cotxe que la primera volta que ha donat, ha estat als entrenaments lliures de Bahrein, sense haver-se provat en un circuit, ni tampoc en un túnel de vent. Després dels primers entrenaments lliures de Bahrein, el màxim dirigent de l’equip Hispania comentava: “Hemos logrado dar 17 vueltas”. Sembla graciós. Però realment la FIA s’hauria d’haver preocupat més per mantenir vells equips, BMW o Toyota, o fins i tot Honda, que són els que realment podien donar un plus d’emoció. Una altra part graciosa, és que els equips amb poc pressupost tenen algunes avantatges, per exemple, poden utilitzar el túnel de vent tant com vulguin... però de què serveix si no en tenen?!

Ja es veurà si Jean Todt al capdavant de la FIA, fa que millori l’espectacle als circuits, no fora la pista com ha fet fins ara Max Mosley.

Eleccions a Can Barça

Fa relativament pocs dies vaig rebre una trucada al migdia la qual va atendre ma mare. Demanaven per un soci del barça i volien fer-li una enquesta. Sense saber del tema, vaig accedir a que l’home, una mica lent parlant, em fes unes preguntes, fins i tot em feia certa gràcia contestar-les. Les “poques preguntes” es van convertir en una enquesta d'uns 15-20 minuts que em van deixar la orella ben planxada. Totes giraven entorn a les eleccions que es celebraran quan finalitzi l’actual temporada. Bàsicament demanaven que puntués l’actuació de l’actual junta directiva i d’alguns càrrecs concrets com el Joan Laporta, Alfons Godall, Ferran Soriano, Jaume Ferrer, i de personatges aliens actualment al club com Sandro Rosell o el Minguella. A banda d’això em van demanar quina intenció que de vot tenia a 4 mesos vista de la data. La gràcia de tot plegat, és que just el dia anterior havia estat debatent intensament el tema amb el meu pare, que em deia que ell votaria Sandruscu... al·legant motius en contra de la candidatura continuista i una mala gestió del club per part del Laporta.

Prèvia Europa League (II)

València - Werder Bremen: La millor eliminatòria sense cap dubte. Com qualsevol en la que jugui el Werder, tot s'ha de dir. La proposta quasi suicida de Thomas Schaaf garanteix gols i espectacle, sense cap preocupació per la porteria en la que es marquin. Defensa avançada, mentalitat ofensiva i una parella de centrals que lluita pel títol a la més lenta del continent són una barreja infalible. De totes maneres, amb la gran plantilla que tenen els alemanys sempre acaben arribant lluny a Europa, tot i que sempre els acaba de faltar aquell cop de geni que els acabi de portar a la glòria. Per altra banda, el València és, en opinió personal, l'equip que quan està bé juga millor a tota Europa. Un futbol ràpid, directe, ofensiu i al primer toc ras i curt que es capaç de desmuntar qualsevol defensa. El problema és la inconsistència que pateix a vegades i que impedeix en ocasions que el futbol flueixi com podria fluïr en un equip amb Villa, Mata, Silva, Joaquín i Banega. Passa el València en una eliminatòria amb molts gols.

Volvió a salir cruz

Después de cinco años consecutivos cayendo en los octavos del final los madridistas esperaban romper por fin la maldición y plantarse en la final. Y no era para menos: 300 millones en fichajes este verano, la final esperando en el Bernabéu y líderes de la liga desde el sábado.
Pero el Madrid volvió a demostrar que es un equipo con dos caras. Su fútbol funciona como una moneda que se tira al aire: cuando sale la cara todo va bien, pero cuando sale cruz no hay nada que hacer. Cuando juega el Madrid puedes ver a un equipo vertical, con velocidad, con una pegada sin igual e incluso, a veces, con buen juego en la medular. Pero cuando sale la cruz se ve a un equipo que por mucho que quiera no puede. Toca lento, pierde balones, no genera peligro y cuando lo genera no acierta. Cuando juega el Madrid nunca sabes a qué Madrid te vas a encontrar.

Prèvia Champions

Madrid – OL:

El Madrid s'enfronta amb tots els seus fantasmes en 90 minuts. Fa 5 anys que no passa de vuitens mentre que el seu gran rival ha guanyat 2 Champions i ha arribat a una altra semifinal. Després dels gairebé 300 milions d'aquest estiu i jugant la final al seu estadi, no se sap com reaccionaria l'afició blanca a una nova eliminació contra un rival inferior. Si Cristiano i Kakà recorden que no juguen sols, Higuaín desperta per fi a Europa i el mig del camp comença a funcionar de debò i no a cops com fins ara; els blancs no haurien de tenir massa problemes per guanyar de més de dos gols.
L'Olimpique no té res a perdre i tornarà a presentar un partit físic com el del Gerland. Tornaran a confiar en que Lisandro Lopez tingui olfacte de gol i que Pjanic sigui el jugador brillant que sembla que comença a ser mentre fa oblidar Juninho. La pena de l'OL és que Delgado tindrà un lateral de debò al davant i no a Marcelo. Sense oblidar la sort que van tenir al partit d'anada i que, segurament, necessitaran per tornar a ser a quarts.

Quan el model no funciona

El CJ Badalona és un club que en els darrers anys s'havia acostumat a tenir opcions de guanyar les diverses competicions que disputava o, si més no, a plantar cara als grans equips de la Lliga i d'Europa. Amb Aíto a la banqueta, l'afecció de la Penya va tornar a omplir setmana rere setmana el Pavelló Olímpic per veure un dels equips amb un joc més espectacular de l'ACB. L'explosió de la triple R (Rudy, Ricky, Ribas), tot i que en diverses fases, va fer de la Penya un equip amb un caràcter especial, basat en el compromís, la lluita, el bàsquet ràpid i l'espectacularitat. 

Prèvia Europa League (I)

Paral·lelament a les llums i l'espectacle de la Champions, la Europa League continua fent el seu camí cap a intentar fer-se un lloc més important a l'espai mediàtic europeu. El maquillatge que Platini li ha practicat aquest any a l'antiga Copa de la UEFA, la veritat és que a part de l'horrorós nom amb que l'han rebatejat no ha canviat gaire res, sembla que ha aconseguit renovar la cara d'una competició que ha servit també com a camp de proves per a innovacions que es planegen per a la seva germana gran, com ara la inclusió dels jutges de porteria. De totes maneres, hi ha altres raons més aleatòries que han aconseguit posar la competició al mapa dels mitjans i que, desafortunadament pels amants dels heroïsmes, no tenen res de romàntic.

Hamburg, Atlético de Madrid, Liverpool, Benfica, Juventus, València i Werder Bremen. Tots ells amb una legió de seguidors i un poder econòmic que no desentonaria gens ni mica a la Champions secundats per alguns equips molt habituals a les fases de grups i les primeres rondes preliminars de la màxima competició europea com l'OM, l'Sporting de Portugal, Rubin Kazan, Wolfsburg o Panathinaikós i una reduïda nòmina d'equips amb poc prestigi europeu que intenten preservar una mica la sorpresa de l'esport com l'Standard de Lieja, l'Anderlecht, el Lille i el Fulham. Aquests són els equips que conformen uns vuitens de final que fan patxoca, si atenem a critèris de popularitat i prestigi. Fem una ullada als quatre primers creuaments de vuitens.

Vigatans, ara és l'hora!

El Roncato Patí Vic es va proclamar diumenge passat campió de la Copa del Rei d'hoquei patins per segon any consecutiu (tercer títol de la seva història) i després de 3 finals seguides. Tot plegat sumat al subcampionat d'Europa de la tempoarada anterior, l'actual segon lloc a la OKLliga a un solpunt del lider, el Liceo d'A Coruña, i a ser el primer equip classificat per la Final Six (Sí, six, un invent de la Federació Europea per evitar que de 4 equips a les semifinals, 3 siguin catalans com la temporada anterior) de la Lliga Europea.
El Vic és la defensa més ben conjuntada d'Europa i un dels equips punters. I tot gràcies a una política de formació de la cantera i de tenir cura dels nenes que s'inicien en aquest esport.
Tot i ser un històric de l'hoquei català, el Vic no va començar a despuntar fins que l'empresari Miquel Altimiras va agafar les regnes del club. Amb Altimiras a la llotja i Ferran Pujalte (ara al Barça) a la banqueta, l'equip, molt jove i amb jugadors de la casa, va començar a rutllar. Des de fa uns anys, el Vic ha estat sempre entre els de dalt tant a l'Estat com a Europa.
Tot i això, la temporada passada va ser la de la consagració amb el títold el Copa i el subcampionat d'Europa (perdent als penals).

Presentació i auto-defensa

Aquest blog neix en les llargues hores d'avorriment que patim un grup d'estudiants de periodisme a la UAB i amb la voluntat de fer quelcom de positiu en aquest món que és el periodisme en un dels pocs camps que ens uneix: l'esport.

Intentarem (tot i que no prometem) parlar de tot i de tots els punts de vista que permet ser un grup gran de persones. Intentarem (tot i que tampoc prometem) penjar articles cada poc temps, el mínim possible. I, finalment, intentarem aprendre alguna cosa del que és el periodisme esportiu i els esports en sí.

Benvinguts, sou a casa vostra.