Quan el model no funciona

El CJ Badalona és un club que en els darrers anys s'havia acostumat a tenir opcions de guanyar les diverses competicions que disputava o, si més no, a plantar cara als grans equips de la Lliga i d'Europa. Amb Aíto a la banqueta, l'afecció de la Penya va tornar a omplir setmana rere setmana el Pavelló Olímpic per veure un dels equips amb un joc més espectacular de l'ACB. L'explosió de la triple R (Rudy, Ricky, Ribas), tot i que en diverses fases, va fer de la Penya un equip amb un caràcter especial, basat en el compromís, la lluita, el bàsquet ràpid i l'espectacularitat. 

La marxa de Rudy a la NBA (juntament a la de l'importantíssim Lubos Barton al Barça) ja posava els primers interrogants sobre el futur de l'equip de Badalona. Aíto, que no ho veia clar, va preferir començar un nou projecte a Màlaga, a un Unicaja amb més aspiracions. El substituiria Sito Alonso, que portava 10 anys al club treballant amb la cantera i, en els darrers anys, acompanyant a Aíto a la banqueta.

El primer any post-Aíto va ser mediocre: els resultats van ser millors al nivell de joc demostrat i la sensació d'haver donat un pas enrere ja era una certesa. Els dos grans fitxatges de la temporada (Wright i Mensa-Bonsuh) van marxar a mitja temporada amb números prou positius però amb poca disciplina. Per si era poc, Ricky Rubio anunciava la seva predisposició d'anar a la NBA l'any següent. Només la gran evolució de Pau Ribas esperançava els badalonins.

I va arribar el culebrot de l'estiu. Va ser llarg, embolicat, amb molta pressió mediàtica, algunes mentides i, crec, un final feliç. Ricky va denunciar el club per haver utilitzat la seva clàusula com a aval d'un deute i Villacampa va saber ficar l'afecció contra el jugador. Al final, el Barça va pagar el traspàs més car de la història del bàsquet espanyol salvant la Penya d'una situació econòmica difícil. Tot i el soroll mediàtic que va dur incorporat l'afer Ricky, la pitjor notícia per a la Penya va ser la no-renovació del seu capità, Pau Ribas, que va fitxar pel Baskònia després de no sentir-se prou valorat pel seu club. Ara, aquesta afecció, que presumeix de basar els seus equips en la cantera, es troba amb què l'idioma que es parla en els temps morts és l'anglès, ja que és un equip basat en fitxatges de jugadors estrangers, que han de compartir vestuari amb joves promeses encara massa verdes, que no poden donar a l'equip aquell plus necessari per competir amb Barça, Madrid o Baskònia.

El Joventut és un club que potencia la cantera segurament per convicció però també per necessitat. Necessita omplir un mínim de dos places a l'equip amb júniors que no tinguin aspiracions econòmiques per poder sobreviure. És indiscutible que un canterà de la Penya tindrà més oportunitats d'accedir al primer equip que un del Barça; el de badalona és un club que, per una raó o altra, dóna oportunitats als joves. Però és difícil empassar-se que és un equip que vol basar-se en la cantera quan, en la seva història recent, no ha fet més que vendre els seus jugadors al millor postor, sense tenir cap interès en retenir-los i, la mostra més clara és la de Pau Ribas. Dir que la Penya és un club humil que no pot competir econòmicament amb els grans pressupostos de l'ACB és una excusa: el club no va voler pagar a Pau Ribas, el seu capità, el que està pagant ara a Tripkovic i Ricky està cobrant menys al Barça del que cobra Tucker i Sonseca a Badalona.

Què passa amb el model de la Penya? No sortiria més a compte mantenir els bons jugadors per tal de no haver de fitxar, pagar fitxes més baixes i aconseguir més èxits esportius que comportarien més beneficis? Us imagineu un equip amb Ricky, Raul López, Rudy, Ribas, Mumbrú, Sergi Vidal, Roger Grimau, Norel....?¿?