La més gran de les batalles

Cap al mes de febrer vaig dir en un dels meus atacs d'endevinador que qualsevol cosa que no fos unes semifinals amb Barça, Chelsea, Madrid i ManU seria una sorpresa. Doncs bé, arriba la final de la Champions i cap dels 4 hi és. L'inter s'ha carregat als dos primers i el Bayern de Munich al United i al Lió (botxí del Madrid).

Tots dos equips (com ja va passar al 99) arriben a aquesta cita amb l'opció de fer el triplet, i per tant amb la moral pels núvols. Aquest fet, pot passar factura als bavaresos perquè van ser ells els que el van perdre en 2 minuts fatídics ara fa 11 anys al Camp Nou.
Van Gaal ha construït un equip poderós i fiable. Això, sumat a la definitiva explosió de Robben i la feina d'Olic al davant fa que siguin perillosos per qualsevol, fins i tot per l'equip que ha eliminat als campions de les dues millors lligues del món.
El tècnic holandès és un dels pocs entrenadors capaços de fer guanyar la lliga a un equip tan desconegut com l'AZ Alkmar a base de donar confiança i minuts a la gent de la pedrera. De fet és una llàstima que a Barcelona se'l recordi per la seva segona etapa.

Pel que fa als milanesos, després de 45 anys de la darrera Copa d'Europa que van guanyar (i 38 des de la darrera final), tenen l'opció de trencar una mala ratxa en la qual han vist com els seus rivals ciutadans guanyaven 6 vegades la màxima competició europea. Mourinho ha sabut fer un equip campió a base de treball i esforç (espectacular veure Eto'o i Milito fent de laterals al Camp Nou) i jugar com un autèntic bloc de formigó armat. Tant és així que sóc incapaç de dir qui és la gran estrella dels neroazzurri ja que tant podria ser Julio Cesar, com Maicon, com Sneijder, com Eto'o, com Milito o com algun altre home.

Demà hi haurà un nou campió d'Europa i, per si fos poc, un altre equip s'unirà a l'exclusiu club dels equips que han fet el triplet, tan sols un any després de que ho fes el Barça. De la gespa del Bernabéu l'eufòria i la desesperació viatjaran cap a Milà o Munic sense que ningú hi pugui fer res.

U-RU-GUA-YO

El Atlético de Madrid se coronó ayer en Europa por segunda vez en su historia de la única forma que sabe hacerlo, sufriendo hasta el final. En un partido que controlaron casi en todo momento, los rojiblancos supieron sacrificarse y, con paciencia, acabaron llevándose el gato al agua.
En la final no vimos un gran fútbol, más bien quedó claro que los dos equipos que este año habían alcanzado el último escalón lo habían hecho más por su esfuerzo que por su juego.
El atlético dominó, pero es evidente que tiene una plantilla mediocre cuyo sustento son dos de los mejores delanteros del mundo: Kun Agüero y Forlán. El argentino se echó el equipo a la espalda. Trajo de cabeza a la defensa inglesa y protagonizó varias jugadas en las que dejó patente su enorme potencia y su gran calidad. No consiguió marcar, pero el balón que ganó sobre la línea a falta de cinco minutos para los penaltis y la asistencia magistral a Diego Forlán valen un título.
Y fue precisamente Forlán el que se llevó la gloria con dos goles que, sumándole los que le hizo al Liverpool en las semifinales, le convirtieron en el MVP del torneo. Es curioso, no hace mucho el Calderón le pitaba, ahora le ha hecho campeones de la Europa Leage.
Un título que hace justicia con este jugador, que dejó el United siendo votado como ¡el peor fichaje de la Premier! Demostró lo que valía en el Villarreal, donde ganó una bota de oro, y por fin se llevará a casa una copa más que merecida.
Es verdad que los dos goles de la final no fueron los mejores de su carrera, pero si algo ha demostrado Forlán desde que llegó a España es su capacidad goleadora, gracias a sus disparos potentes y precisos y a su entrega sobre el campo.
Hay que felicitar al Atlético de Madrid por hacer conseguido ganar esta final, hay que felicitar especialmente a Quique, que ha convertido lo que parecía una comparsa en un equipo campeón, pero sobre todos los demás yo quiero felicitar al U-RU-GUA-YO, porque ha sabido sobreponerse a una temporada difícil en lo personal y con sus goles ha devuelto al Atlético de Madrid la gloria perdida.

Un miracle a la riba del Tàmesis

Quan un servidor mira enrere i recorda el City of Manchester aquell 26 d'abril, a falta de 20 minuts pel final, no pot evitar aquell somriure, mig incontrolable. La Championship semblava tan dramàticament propera... Però va aparèixer un senegalès que no havia tingut gaire èxit (i que ha seguit sense tenir-ne, per cert) i va clavar els dos gols que van començar a construir la rampa de llançament fins l'infinit d'un equip modest, amb un estadi modest i uns jugadors modestos.

La temporada va finalitzar amb el que es coneix com 'The Great Escape' que, curiosament, es va convertir en una de les pàgines més glorioses i emocionants de la història del Fulham. Una salvació heroica, amb victòries increibles que va penjar d'un fil fins al minut 76 de l'últim partit de la temporada. La pilota penjada a l'olla que va rematar el més petit de tots, Danny Murphy, al fons de la xarxa de James va ser el premi a un equip que no mereixia baixar.

I no és només per preferències personals. El Fulham s'ha caracteritzat, des de fa molt temps, per practicar un bon futbol, amb gust per tocar la pilota i jugar des de darrere. Craven Cottage és dels camps més difícils de tota la Premier. Allà hi han perdut tots els grans i, alguns, fins i tot per golejades. El gran problema era sempre el mateix: la debilitat fora de casa. Salvar-se tranquil·lament guanyant un sol partit fora de casa (i l'últim de la temporada, amb tot dat i beneït) sembla una bestiesa, però era la tònica habitual.

Però alguna cosa va canviar la temporada passada. Hodgson, amb més temps per treballar, sense fer cap revolució a la plantilla, va tenir més temps per preparar l'equip per afrontar la lliga, tàcticament i física. De cop, l'equip inestable es va convertir en una màquina que funcionava com un rellotge, on tots sabien com calia col·locar-se en tot moment i amb una mentalitat de ferro. Moltes victòries per resultats ajustats i, al final, una setena posició que, combinada amb el subcampionat de copa de l'Everton, li van donar el passaport per segon cop a la UEFA.

Sí, per segon cop. A pesar de que la seva millor classificació històrica abans de l'any passat era un novè lloc, la inefable i impresentable copa Intertoto li havia donat accés a la UEFA, on no va fer un grandíssim paper, la veritat. No es pot ocultar que hi havia certa preocupació per com afectaria les dues competicions a un equip com el Fulham. Al final, evidentment, s'ha demostrat que no hi havia cap raó per preocupar-se.

L'actual Fulham és un equip molt perillós. Hodgson ha trobat la tecla que fa funcionar l'engranatge i això, combinat amb jugadors molt compromesos amb la última gran oportunitat que els hi ofereix el futbol com Damien Duff, Danny Murphy, Zoltan Gera o Mark Schwarzer i una plantilla amb bons jugadors de complement que han sabut complir el seu rol (Konchesky, Zamora, Dempsey, Etuhu...) els ha portat a la final de la Europa League.

I cal una menció especial per l'home que ha aconseguit transformar una defensa que recordava a un formatge de Gruyére en un mur infranquejable: Brede Hangeland. La torre noruega ha aconseguit fins i tot transformar Aaron Hughes en un acceptable central titular i és una assegurança de vida en defensa i un perill descomunal a pilota parada.

De totes maneres, i contrariant la història, el punt més fort d'aquest Fulham és la mentalitat. Sense seguretat en un mateix i amor propi no se li pot clavar un 4-1 a la Juve, eliminar a Wolfsburg i Hamburg i a més sobreviure a la lliga domèstic sense gaire problemes. El factor sort ha influït, també. Simon Davies i Clint Dempsey han marcat els gols de la seva vida durant aquesta UEFA i l'error de Van Nistelrooy al minut 90 no és pot menysprear però només amb sort no s'arriba a finals.

És un equip ideal per fer mal a l'Atlético. Amb ofici, ben posicionats, disciplinats i perillosíssims a pilota parada. Més val als colchoneros no confiar-se ni una mica si no volen revisitar fantasmes del passat. Aquest Fulham no és el Middlesbrough que va arribar mig de rebot a la final en una UEFA molt fluixa.

I no es pot oblidar que l'Atleti hi té molt més a perdre. Infinitament més.

¿Papá, porqué somos del Atléti?

He escollit aquest títol perquè l'única cosa que sempre funciona en aquest equip són els anuncis que fan de tant en tant. Des de la famosa frase d'aquí dalt al clatellot de l'arbre al "traïdor" que anuncia que deixa l'Atléti davant la tomba de son pare.
I és que l'Atlético és dels pocs clubs al món que és capaç de fitxar al que es considera el millor porter jove d'una lliga per acabar-lo relegant a la banqueta per un altre xaval que ha sortit de la seva pròpia banqueta i que, per postres, ha acabat essent pre-seleccionat pel Mundial (tot i que s'haurien de lesionar 2 dels 4 altres porters preseleccionats que hi ha per poder ser a Sud-Àfrica).
A part d'això, l'Atlético és un d'aquells equips que ajunta una defensa de l'estil 'flam', és a dir, amb la mateixa consistència i seguretat que el postre; amb un atac espectacular que pot destrossar qualsevol defensa del món.
A la poca contundència de Perea o Pablo s'hi contraposen la visió de joc de Reyes, la velocitat de Simao, la qualitat del Kun o el gol de Forlán. Tot plegat junt i barrejat.
Davant el Fulham, els del Manzanares es trobaran una cosa que no s'ha trobat des de vuitens: un equip sobre el paper menys poderós que ells.

L'Atlético no pot ser considerat favorit en la final de l'Europa League de dimecres per la seva capacitat d'enviar-ho tot a pastar fang quan ho tenen al palmell de la mà. O de passar dos anys a "l'infern" de segona amb un equip capacitat per acabar en zona Champions. És aquest aquest equip el que es juga dues competicions en 7 dies. I ja se sap que si s'ajunten la gana amb les ganes de menjar (a.k.a. un equip amb fama de gafe davant una oportunitat històrica), el que pot acabar passant és un desastre de consideracions bíbliques.

La Premier és el camí

Molt es va parlar la temporada passada dels records que va superar el Barça a la lliga, però molt més s'hauria de parlar dels dos records que va superar ahir: més victòries en una temporada (29) i més punts (de moment, 93). I el pitjor és que el Madrid també els pot superar (també duu 29 victòries i si avui guanya, tindrà 92 punts). I el que encara és pitjor és que els records superats eren d'aquella temporada en la qual hi havia 22 equips a primera i per tant 4 partits i 12 punts més en joc.
La lliga espanyola ha mostrat aquest any la pitjor cara per la banda de dalt: dos equips infinitament superiors a la resta que decideixen la lliga pels partits entre ells dos. La lliga escocesa no ha estat mai important per això i la lliga espanyola ho hauria d'evitar de totes totes.
És cert que per baix la cosa està molt més disputada amb fins a 9 equips en la lluita per evitar la Segona a manca de 9 punts per jugar, però no és fins a les 3-4 ultimes jornades que els equips de baix es veuen amb l'aigua al coll i la cosa té emoció i gràcia.
És per això que des d'aquí vull donar total suport a la proposta que va sortir fa uns dies de crear una lliga espanyola basant-se en la Premier League, això és: una lliga separada de la federació que es ven com un tot. És a dir, com que es venen els 20 clubs junts, els 20 reben més o menys els mateixos beneficis econòmics de les televisions. Tot plegat faria que els clubs "pobres" es poguessin gastar més diners i que tots plegats poguessin aconseguir posar en problemes als dos grans.
Això sí, la Premier té una sola font d'emissió amb una infografia pròpia brutal, resums ben fets, etc. La nova lliga espanyola no hauria de ser menys. Amb esforç i temps, podriem tenir una lliga en la qual 10 equips lluitin per plaça Champions i 4 per el campionat.

Ibrahimovic, una explicació

Zlatan brahimovic s'ha convertit en el cap de turc de l'eliminació del Barça de la Champions i de que el joc no sigui el mateix que la temporada passada. En aquestes línies intentaré explicar perquè encara crec en aquest suec alt com un Sant Pau.

Per començar cal dir que la seva arribada no va ser la millor, el fet que arribés com va arribar i amb les explicacions poc creïbles que va fer Guardiola de la sortida d'Eto'o va fer que molta gent ja se li posés de cul tan sols posar-se la samarreta del Barça. A més, cal recordar que gràcies a que Mourinho el va fer jugar en aquell partit als EUA en el qual es va trencar la mà quan ja se sabia que no tornaria a jugar amb l'Inter, Zlatan es va perdre la pretemporada. Aquest fet, ja de per si greu per qualsevol jugador (exemples com el d'Iniesta ho mostren), ho és molt més per algú que arriba nou a un equip ja que és a la pretemporada quan s'han d'assimilar coses que durant la temporada són imprescindibles.
Cal dir, també que Ibra ve d'una lliga en la qual has de lesionar algú perquè sigui falta, ha d'haver-hi sang perquè t'ensenyin la groga i l'has de matar per la vermella; i arriba a una lliga on com ja va dir Henry "a cada bot de la pilota, és falta del davanter". Per no parlar de que els arbitres ja xiulen falta pràcticament abans de que la pilota sigui a l'aire quan qui la lluita és Ibrahimovic.
Els canvis de tàctica que ha fet Guardiola també l'han afectat ja que amb el 4-3-3 clàssic tenia moltíssim més espai per al seu joc i de fet és quan més decisiu va ser i millor va jugar. Amb Messi darrere seu, Zlatan veu la seva mobilitat reduïda al moviment lateral per no xocar amb Messi i ja sabiem a l'estiu que Zlatan a la banda és un jugador justet (altres jugadors com Keita també s'han vist afectats pel canvi de sistema).
Parlant del que s'esperava d'Zlatan, molta gent es pensava que faria 25 gols tan sols perquè ja els va fer la temporada anterior. Res més lluny de la realitat. La mitjana golejadora d'Zlatan és de 13,7 gols en les temporades que ha jugat com a mínim 22 partits de lliga. Actualment en duu 15 a la lliga. Guardiola fitxava un davanter centre capaç de jugar d'esquena a la porteria i capaç de fer passades de qualitat estigués on estigués del camp, a més de guanyar una opció de sortida de pilota enviant-li passades directes a ell (cosa que no s'ha fet).
Per acabar dir que mentre que l'any passat hi havia Henry, Messi, Eto'o, Bojan i Xavi van fer més de 10 gols, en aquesta tan sols Ibra, Pedro i Messi hi han arribat. Això fa que es vegi molt més que els davanters fan menys gols que l'any anterior.

Tan sols una darrera cosa, tingueu clar que l'any que ve seguirà sent titular al Barça i que les crítiques només faran que jugui pitjor que ara i que aporti menys coses a l'equip de les moltes que aporta.

L'última oportunitat

Explica Ryszard Kapuściński al seu llibre Eben que en un viatge entre Dar es-Saalam i Kampala, esgotat pel viatge, la calor i el sol es refugia en una cabana al mig del desert. Allà, mig mort s'adona que al costat del jaç on s'ha estirat per recuperar-se hi ha una cobra egípcia, una de les serps més mortíferes del món. Ell és allà, indefens davant l'animal i el seu col·lega de viatge és a fora, sense cap arma. Si la serp es desperta, poca cosa podrà fer cap dels dos per salvar la vida estant a un dia de viatge de l'hospital més proper. L'única sortida que els queda és intentar matar la serp amb un dels bidons que duen al tot-terreny.

El Barça, com Kapuscinski en aquella cabana enmig del desert, està a un pas de la mort, esportiva i metafòrica en aquest cas. Està a un pas de ser eliminat de la competició més important de clubs del món. L'Inter (i el senyor Benquerença, tot s'ha de dir) els va donar una repassada de saber jugar i , sobretot, de posar-hi ganes al Giusseppe Meazza i ara té 90 minuts per remuntar un 3-1. Des del mateix moment en el qual es va acabar el partit de dimarts passat, l'afició i l'equip es van conjurar per poder ser a la final de Madrid del 22 de maig vinent.
Per ser-hi, però, caldrà que el Camp Nou sigui l'olla a pressió que no ha estat mai i que els jugadors han de saber que s'hi juguen alguna cosa més que passar l'eliminatòria.

La defensa tindrà poca feina, però la poca feina que tingui serà molt molt complicada i hauran de treure-se-la de sobre com puguin. El mig del camp haurà de fer córrer la pilota com a l'Emirates Stadium. I la davantera haurà de ser efectiva com mai, marcant 2 gols per cada mitja ocasió.

Sento no fer cap gran estudi sobre els dos equips, no crec que calgui. Sento fer una apologia del Barça, sóc d'aquest equip. Sento ser parcial, crec sincerament que passarem.
Demà passat el Camp Nou ha de ser un infern pels jugadors de l'Inter. Com ha dit Piqué avui, "els jugadors de l'Inter han d'odiar el futbol durant 90 minuts".


Oh! per cert, Kapuściński i el seu company de viatge van aconseguir carregar-se la serp després d'una dura batalla i van sobreviure per acabar el seu viatge a la ciutat de Kampala.