La més gran de les batalles

Cap al mes de febrer vaig dir en un dels meus atacs d'endevinador que qualsevol cosa que no fos unes semifinals amb Barça, Chelsea, Madrid i ManU seria una sorpresa. Doncs bé, arriba la final de la Champions i cap dels 4 hi és. L'inter s'ha carregat als dos primers i el Bayern de Munich al United i al Lió (botxí del Madrid).

Tots dos equips (com ja va passar al 99) arriben a aquesta cita amb l'opció de fer el triplet, i per tant amb la moral pels núvols. Aquest fet, pot passar factura als bavaresos perquè van ser ells els que el van perdre en 2 minuts fatídics ara fa 11 anys al Camp Nou.
Van Gaal ha construït un equip poderós i fiable. Això, sumat a la definitiva explosió de Robben i la feina d'Olic al davant fa que siguin perillosos per qualsevol, fins i tot per l'equip que ha eliminat als campions de les dues millors lligues del món.
El tècnic holandès és un dels pocs entrenadors capaços de fer guanyar la lliga a un equip tan desconegut com l'AZ Alkmar a base de donar confiança i minuts a la gent de la pedrera. De fet és una llàstima que a Barcelona se'l recordi per la seva segona etapa.

Pel que fa als milanesos, després de 45 anys de la darrera Copa d'Europa que van guanyar (i 38 des de la darrera final), tenen l'opció de trencar una mala ratxa en la qual han vist com els seus rivals ciutadans guanyaven 6 vegades la màxima competició europea. Mourinho ha sabut fer un equip campió a base de treball i esforç (espectacular veure Eto'o i Milito fent de laterals al Camp Nou) i jugar com un autèntic bloc de formigó armat. Tant és així que sóc incapaç de dir qui és la gran estrella dels neroazzurri ja que tant podria ser Julio Cesar, com Maicon, com Sneijder, com Eto'o, com Milito o com algun altre home.

Demà hi haurà un nou campió d'Europa i, per si fos poc, un altre equip s'unirà a l'exclusiu club dels equips que han fet el triplet, tan sols un any després de que ho fes el Barça. De la gespa del Bernabéu l'eufòria i la desesperació viatjaran cap a Milà o Munic sense que ningú hi pugui fer res.

U-RU-GUA-YO

El Atlético de Madrid se coronó ayer en Europa por segunda vez en su historia de la única forma que sabe hacerlo, sufriendo hasta el final. En un partido que controlaron casi en todo momento, los rojiblancos supieron sacrificarse y, con paciencia, acabaron llevándose el gato al agua.
En la final no vimos un gran fútbol, más bien quedó claro que los dos equipos que este año habían alcanzado el último escalón lo habían hecho más por su esfuerzo que por su juego.
El atlético dominó, pero es evidente que tiene una plantilla mediocre cuyo sustento son dos de los mejores delanteros del mundo: Kun Agüero y Forlán. El argentino se echó el equipo a la espalda. Trajo de cabeza a la defensa inglesa y protagonizó varias jugadas en las que dejó patente su enorme potencia y su gran calidad. No consiguió marcar, pero el balón que ganó sobre la línea a falta de cinco minutos para los penaltis y la asistencia magistral a Diego Forlán valen un título.
Y fue precisamente Forlán el que se llevó la gloria con dos goles que, sumándole los que le hizo al Liverpool en las semifinales, le convirtieron en el MVP del torneo. Es curioso, no hace mucho el Calderón le pitaba, ahora le ha hecho campeones de la Europa Leage.
Un título que hace justicia con este jugador, que dejó el United siendo votado como ¡el peor fichaje de la Premier! Demostró lo que valía en el Villarreal, donde ganó una bota de oro, y por fin se llevará a casa una copa más que merecida.
Es verdad que los dos goles de la final no fueron los mejores de su carrera, pero si algo ha demostrado Forlán desde que llegó a España es su capacidad goleadora, gracias a sus disparos potentes y precisos y a su entrega sobre el campo.
Hay que felicitar al Atlético de Madrid por hacer conseguido ganar esta final, hay que felicitar especialmente a Quique, que ha convertido lo que parecía una comparsa en un equipo campeón, pero sobre todos los demás yo quiero felicitar al U-RU-GUA-YO, porque ha sabido sobreponerse a una temporada difícil en lo personal y con sus goles ha devuelto al Atlético de Madrid la gloria perdida.

Un miracle a la riba del Tàmesis

Quan un servidor mira enrere i recorda el City of Manchester aquell 26 d'abril, a falta de 20 minuts pel final, no pot evitar aquell somriure, mig incontrolable. La Championship semblava tan dramàticament propera... Però va aparèixer un senegalès que no havia tingut gaire èxit (i que ha seguit sense tenir-ne, per cert) i va clavar els dos gols que van començar a construir la rampa de llançament fins l'infinit d'un equip modest, amb un estadi modest i uns jugadors modestos.

La temporada va finalitzar amb el que es coneix com 'The Great Escape' que, curiosament, es va convertir en una de les pàgines més glorioses i emocionants de la història del Fulham. Una salvació heroica, amb victòries increibles que va penjar d'un fil fins al minut 76 de l'últim partit de la temporada. La pilota penjada a l'olla que va rematar el més petit de tots, Danny Murphy, al fons de la xarxa de James va ser el premi a un equip que no mereixia baixar.

I no és només per preferències personals. El Fulham s'ha caracteritzat, des de fa molt temps, per practicar un bon futbol, amb gust per tocar la pilota i jugar des de darrere. Craven Cottage és dels camps més difícils de tota la Premier. Allà hi han perdut tots els grans i, alguns, fins i tot per golejades. El gran problema era sempre el mateix: la debilitat fora de casa. Salvar-se tranquil·lament guanyant un sol partit fora de casa (i l'últim de la temporada, amb tot dat i beneït) sembla una bestiesa, però era la tònica habitual.

Però alguna cosa va canviar la temporada passada. Hodgson, amb més temps per treballar, sense fer cap revolució a la plantilla, va tenir més temps per preparar l'equip per afrontar la lliga, tàcticament i física. De cop, l'equip inestable es va convertir en una màquina que funcionava com un rellotge, on tots sabien com calia col·locar-se en tot moment i amb una mentalitat de ferro. Moltes victòries per resultats ajustats i, al final, una setena posició que, combinada amb el subcampionat de copa de l'Everton, li van donar el passaport per segon cop a la UEFA.

Sí, per segon cop. A pesar de que la seva millor classificació històrica abans de l'any passat era un novè lloc, la inefable i impresentable copa Intertoto li havia donat accés a la UEFA, on no va fer un grandíssim paper, la veritat. No es pot ocultar que hi havia certa preocupació per com afectaria les dues competicions a un equip com el Fulham. Al final, evidentment, s'ha demostrat que no hi havia cap raó per preocupar-se.

L'actual Fulham és un equip molt perillós. Hodgson ha trobat la tecla que fa funcionar l'engranatge i això, combinat amb jugadors molt compromesos amb la última gran oportunitat que els hi ofereix el futbol com Damien Duff, Danny Murphy, Zoltan Gera o Mark Schwarzer i una plantilla amb bons jugadors de complement que han sabut complir el seu rol (Konchesky, Zamora, Dempsey, Etuhu...) els ha portat a la final de la Europa League.

I cal una menció especial per l'home que ha aconseguit transformar una defensa que recordava a un formatge de Gruyére en un mur infranquejable: Brede Hangeland. La torre noruega ha aconseguit fins i tot transformar Aaron Hughes en un acceptable central titular i és una assegurança de vida en defensa i un perill descomunal a pilota parada.

De totes maneres, i contrariant la història, el punt més fort d'aquest Fulham és la mentalitat. Sense seguretat en un mateix i amor propi no se li pot clavar un 4-1 a la Juve, eliminar a Wolfsburg i Hamburg i a més sobreviure a la lliga domèstic sense gaire problemes. El factor sort ha influït, també. Simon Davies i Clint Dempsey han marcat els gols de la seva vida durant aquesta UEFA i l'error de Van Nistelrooy al minut 90 no és pot menysprear però només amb sort no s'arriba a finals.

És un equip ideal per fer mal a l'Atlético. Amb ofici, ben posicionats, disciplinats i perillosíssims a pilota parada. Més val als colchoneros no confiar-se ni una mica si no volen revisitar fantasmes del passat. Aquest Fulham no és el Middlesbrough que va arribar mig de rebot a la final en una UEFA molt fluixa.

I no es pot oblidar que l'Atleti hi té molt més a perdre. Infinitament més.

¿Papá, porqué somos del Atléti?

He escollit aquest títol perquè l'única cosa que sempre funciona en aquest equip són els anuncis que fan de tant en tant. Des de la famosa frase d'aquí dalt al clatellot de l'arbre al "traïdor" que anuncia que deixa l'Atléti davant la tomba de son pare.
I és que l'Atlético és dels pocs clubs al món que és capaç de fitxar al que es considera el millor porter jove d'una lliga per acabar-lo relegant a la banqueta per un altre xaval que ha sortit de la seva pròpia banqueta i que, per postres, ha acabat essent pre-seleccionat pel Mundial (tot i que s'haurien de lesionar 2 dels 4 altres porters preseleccionats que hi ha per poder ser a Sud-Àfrica).
A part d'això, l'Atlético és un d'aquells equips que ajunta una defensa de l'estil 'flam', és a dir, amb la mateixa consistència i seguretat que el postre; amb un atac espectacular que pot destrossar qualsevol defensa del món.
A la poca contundència de Perea o Pablo s'hi contraposen la visió de joc de Reyes, la velocitat de Simao, la qualitat del Kun o el gol de Forlán. Tot plegat junt i barrejat.
Davant el Fulham, els del Manzanares es trobaran una cosa que no s'ha trobat des de vuitens: un equip sobre el paper menys poderós que ells.

L'Atlético no pot ser considerat favorit en la final de l'Europa League de dimecres per la seva capacitat d'enviar-ho tot a pastar fang quan ho tenen al palmell de la mà. O de passar dos anys a "l'infern" de segona amb un equip capacitat per acabar en zona Champions. És aquest aquest equip el que es juga dues competicions en 7 dies. I ja se sap que si s'ajunten la gana amb les ganes de menjar (a.k.a. un equip amb fama de gafe davant una oportunitat històrica), el que pot acabar passant és un desastre de consideracions bíbliques.

La Premier és el camí

Molt es va parlar la temporada passada dels records que va superar el Barça a la lliga, però molt més s'hauria de parlar dels dos records que va superar ahir: més victòries en una temporada (29) i més punts (de moment, 93). I el pitjor és que el Madrid també els pot superar (també duu 29 victòries i si avui guanya, tindrà 92 punts). I el que encara és pitjor és que els records superats eren d'aquella temporada en la qual hi havia 22 equips a primera i per tant 4 partits i 12 punts més en joc.
La lliga espanyola ha mostrat aquest any la pitjor cara per la banda de dalt: dos equips infinitament superiors a la resta que decideixen la lliga pels partits entre ells dos. La lliga escocesa no ha estat mai important per això i la lliga espanyola ho hauria d'evitar de totes totes.
És cert que per baix la cosa està molt més disputada amb fins a 9 equips en la lluita per evitar la Segona a manca de 9 punts per jugar, però no és fins a les 3-4 ultimes jornades que els equips de baix es veuen amb l'aigua al coll i la cosa té emoció i gràcia.
És per això que des d'aquí vull donar total suport a la proposta que va sortir fa uns dies de crear una lliga espanyola basant-se en la Premier League, això és: una lliga separada de la federació que es ven com un tot. És a dir, com que es venen els 20 clubs junts, els 20 reben més o menys els mateixos beneficis econòmics de les televisions. Tot plegat faria que els clubs "pobres" es poguessin gastar més diners i que tots plegats poguessin aconseguir posar en problemes als dos grans.
Això sí, la Premier té una sola font d'emissió amb una infografia pròpia brutal, resums ben fets, etc. La nova lliga espanyola no hauria de ser menys. Amb esforç i temps, podriem tenir una lliga en la qual 10 equips lluitin per plaça Champions i 4 per el campionat.

Ibrahimovic, una explicació

Zlatan brahimovic s'ha convertit en el cap de turc de l'eliminació del Barça de la Champions i de que el joc no sigui el mateix que la temporada passada. En aquestes línies intentaré explicar perquè encara crec en aquest suec alt com un Sant Pau.

Per començar cal dir que la seva arribada no va ser la millor, el fet que arribés com va arribar i amb les explicacions poc creïbles que va fer Guardiola de la sortida d'Eto'o va fer que molta gent ja se li posés de cul tan sols posar-se la samarreta del Barça. A més, cal recordar que gràcies a que Mourinho el va fer jugar en aquell partit als EUA en el qual es va trencar la mà quan ja se sabia que no tornaria a jugar amb l'Inter, Zlatan es va perdre la pretemporada. Aquest fet, ja de per si greu per qualsevol jugador (exemples com el d'Iniesta ho mostren), ho és molt més per algú que arriba nou a un equip ja que és a la pretemporada quan s'han d'assimilar coses que durant la temporada són imprescindibles.
Cal dir, també que Ibra ve d'una lliga en la qual has de lesionar algú perquè sigui falta, ha d'haver-hi sang perquè t'ensenyin la groga i l'has de matar per la vermella; i arriba a una lliga on com ja va dir Henry "a cada bot de la pilota, és falta del davanter". Per no parlar de que els arbitres ja xiulen falta pràcticament abans de que la pilota sigui a l'aire quan qui la lluita és Ibrahimovic.
Els canvis de tàctica que ha fet Guardiola també l'han afectat ja que amb el 4-3-3 clàssic tenia moltíssim més espai per al seu joc i de fet és quan més decisiu va ser i millor va jugar. Amb Messi darrere seu, Zlatan veu la seva mobilitat reduïda al moviment lateral per no xocar amb Messi i ja sabiem a l'estiu que Zlatan a la banda és un jugador justet (altres jugadors com Keita també s'han vist afectats pel canvi de sistema).
Parlant del que s'esperava d'Zlatan, molta gent es pensava que faria 25 gols tan sols perquè ja els va fer la temporada anterior. Res més lluny de la realitat. La mitjana golejadora d'Zlatan és de 13,7 gols en les temporades que ha jugat com a mínim 22 partits de lliga. Actualment en duu 15 a la lliga. Guardiola fitxava un davanter centre capaç de jugar d'esquena a la porteria i capaç de fer passades de qualitat estigués on estigués del camp, a més de guanyar una opció de sortida de pilota enviant-li passades directes a ell (cosa que no s'ha fet).
Per acabar dir que mentre que l'any passat hi havia Henry, Messi, Eto'o, Bojan i Xavi van fer més de 10 gols, en aquesta tan sols Ibra, Pedro i Messi hi han arribat. Això fa que es vegi molt més que els davanters fan menys gols que l'any anterior.

Tan sols una darrera cosa, tingueu clar que l'any que ve seguirà sent titular al Barça i que les crítiques només faran que jugui pitjor que ara i que aporti menys coses a l'equip de les moltes que aporta.

L'última oportunitat

Explica Ryszard Kapuściński al seu llibre Eben que en un viatge entre Dar es-Saalam i Kampala, esgotat pel viatge, la calor i el sol es refugia en una cabana al mig del desert. Allà, mig mort s'adona que al costat del jaç on s'ha estirat per recuperar-se hi ha una cobra egípcia, una de les serps més mortíferes del món. Ell és allà, indefens davant l'animal i el seu col·lega de viatge és a fora, sense cap arma. Si la serp es desperta, poca cosa podrà fer cap dels dos per salvar la vida estant a un dia de viatge de l'hospital més proper. L'única sortida que els queda és intentar matar la serp amb un dels bidons que duen al tot-terreny.

El Barça, com Kapuscinski en aquella cabana enmig del desert, està a un pas de la mort, esportiva i metafòrica en aquest cas. Està a un pas de ser eliminat de la competició més important de clubs del món. L'Inter (i el senyor Benquerença, tot s'ha de dir) els va donar una repassada de saber jugar i , sobretot, de posar-hi ganes al Giusseppe Meazza i ara té 90 minuts per remuntar un 3-1. Des del mateix moment en el qual es va acabar el partit de dimarts passat, l'afició i l'equip es van conjurar per poder ser a la final de Madrid del 22 de maig vinent.
Per ser-hi, però, caldrà que el Camp Nou sigui l'olla a pressió que no ha estat mai i que els jugadors han de saber que s'hi juguen alguna cosa més que passar l'eliminatòria.

La defensa tindrà poca feina, però la poca feina que tingui serà molt molt complicada i hauran de treure-se-la de sobre com puguin. El mig del camp haurà de fer córrer la pilota com a l'Emirates Stadium. I la davantera haurà de ser efectiva com mai, marcant 2 gols per cada mitja ocasió.

Sento no fer cap gran estudi sobre els dos equips, no crec que calgui. Sento fer una apologia del Barça, sóc d'aquest equip. Sento ser parcial, crec sincerament que passarem.
Demà passat el Camp Nou ha de ser un infern pels jugadors de l'Inter. Com ha dit Piqué avui, "els jugadors de l'Inter han d'odiar el futbol durant 90 minuts".


Oh! per cert, Kapuściński i el seu company de viatge van aconseguir carregar-se la serp després d'una dura batalla i van sobreviure per acabar el seu viatge a la ciutat de Kampala.

Enemics íntims

Un altre cop Inter-Barça. Un altre cop Eto'o-Ibra. Un altre cop Mou-Pep. Un altre cop.
El morbo del doble enfrontament a la fase de grups es va endur el que hi hauria d'haver en aquesta semifinal explosiva entre els campions de les lligues italiana i espanyola.
Deixant de banda el canvi Eto'o - Ibra, Mourinho ha estat l'arxienemic del Barça a Europa des que s'hi va enfrontar en vuitens de final la temporada 2004/05.

No es poden comparar els dos partits del novembre amb el d'avui i la setmana passada. Els dos equips estan molt més formats.
Eto'o sembla que per fi ha entès a què juga l'Inter i l'Inter a què juga Sneijder. L'holandès s'està erigint en el creador de joc ofensiu per a una de les tripletes atacants més potents del món: Milito, Pandev, Eto'o. Però que ningú s'enganyi. Tot i jugar amb 3 davanters, l'Inter continua sent un equip rocós i eminentment defensiu. Tret dels 3 de dalt i Sneijder tothom té la defensa per davant l'atac i això vol dir 6 paios fent una guerra de guerrilles del mig del camp cap enrere. Julio Cesar està en un estat de forma espectacular, potser tan sols el supera Valdés. La defensa amb Maicon (el millor lateral dret del món), Walter Samuel, Lúcio i Zanetti i els dos migcampistes de tall defensiu, Motta i Cambiasso, ajuden al porter brasiler.
Que ningú s'esperi que l'Inter jugui com al novembre, que tothom esperi que ho faci com contra el Chelsea. Pels neroazzurri el millor panorama és defensar un resultat al Camp Nou.

El Barça presenta la incògnita de si jugarà com al Bernabéu, és a dir, sense davanter centre, o com a l'Emirates, amb davanter centre. La baixa d'Iniesta és vital, però a canvi recupera a Ibrahimovic i Abidal.
El viatge de 14 hores i el complicadíssim partit contra l'Espanyol poden fer que els blaugrana vagin amb una marxa menys del que seria normal, però mai et pots fiar d'un equip que ha estat capaç de fer una primera part d'hemeroteca als quarts de la Champions, i encara menys d'un equip que té Leo Messi com a estrella.

La batalla tàctica serà brutal, tant avui com la setmana que ve, i l'entrenador que aconsegueixi sorprendre l'altre serà el que s'endugui el premi. Jo, per si de cas, no he apostat per cap dels dos. Tots dos són dignes finalistes d'aquesta Champions.

"La lliga està prostituïda"

Amb aquestes paraules va resumir el senyor Dani Sanchez-Llibre el partit de la temporada passada a l'estadi Lluís Companys després que el Barça guanyés 1-2 amb un gol de penal de Leo Messi al minut 97.
Un penal xiulable (creieu-me, vivint amb 2 pericos, aquell penal el vaig mirar i remirar 1000 vegades i ho era), però que si no s'hagués xiulat tampoc hagués passat res.

Suposo que Sanchez-Llibre deu haver dit el mateix quan aquest matí el Comitè de Competició ha decidit no sancionar a Carlos Kameni per la vermella que va veure dimecres a Santander per fer un d'aquells penals que, de tant clars, fan riure al personal.
Els senyors del comitè han decidit treure aquesta vermella perquè no és Kameni l'origen de la falta si no que és Roncaglia (que jugui demà, sisplau!) qui empeny Munitis i l'aboca a l'inevitable col·lisió amb Kameni. El genoll de Munitis (adéu a la temporada) hi està d'acord: és la lleugera empenta de Roncaglia la que el fa lesionar, no el xoc de trens amb Kameni.
Aquest article no existiria si no fos perquè fa unes setmanes Ibrahimovic va ser expulsat a Almeria per una suposada agressió a un defensa blanc-i-vermell que les imatges van demostrar ser molt menys del que era i que el Comitè no va rearbitrar. El mateix cas que Pep Guardiola a Almeria també.

En fi, que cadascú extregui les seves pròpies conclusions. Jo ja ho he fet i de pas, amb una sola entrada, he escalfat el derbi metropolità de demà.

Paris Roubaix: la gran carrera de pavés

Este domingo se celebra uno de los acontecimientos deportivos anuales en Francia: la Paris-Roubaix. Esta prueba se celebra desde 1896 (fundada por el periódico Le Vélo) y está organizada por la todopoderosa ASO, organizadora del Tour de Francia o el Rallye Dakar y accionista de UNIPUBLIC (lo mismo que decir la Vuelta a España). Esta carrera, vecina del Tour de Flandes por la proximidad geográfica, es considerada la reina de las clásicas.

Seguir sent eterns

Pep Guardiola va dir als jugadors una magnífica frase abans de la final del Mundial de Clubs: "Si perdeu continuareu sent els millors, si guanyeu, sereu eterns". Una cosa semblant els pot dir avui quan els blaugrana estiguin a punt de saltar a la gespa del Bernabéu.
Cada vegada que un equip fa una gran temporada es diu el mateix tòpic: "el segon any és més difícil". No es pot dir que el segon any del Barça de Guardiola hagi estat més fàcil que el primer, però tampoc ha resultat especialment més complicat.
Si de cas ho ha estat per una sola cosa: el seu rival a la lliga. Un Madrid que ha sabut mantenir un gran ritme a la lliga tot i les eliminacions de la Copa i la Champions.
No és normal que un equip estigui en disposició d'aconseguir 101 punts en una temporada. Encara ho és menys que ho puguin fer 2 equips, i que el 3r estigui a 21!!! punts dels dos primers.

Avui es decidirà gran part d'aquesta lliga avorrida i monòtona pels aficionats de Barça i Madrid (Guanyar, guanyar i guanyar acaba avorrint a tothom). I el Barça hi arriba pletòric de moral després de passar per sobre l'Arsenal a l'Emirates i veure que Messi decidia convertir el Camp Nou en el seu pati d'escola particular i fes 4 gols a la tornada.
El partit d'avui és un pas més en la cascada de rècords que està aconseguint aquest equip ja que el Barça mai ha guanyat 4 vegades seguides al Madrid, ni dos anys seguits al Bernabéu.
Ara bé, no tot pot dependre de Messi i l'excepcional temporada de Valdés (serà lamentable que no vagi al mundial...).
Tot i que el lateral esquerre és un dubte, la defensa en general està fent una bona temporada i saber parar els contraatacs del Madrid serà clau. Al mig, la nova disposició de Guardiola permet que jugui pràcticament tothom dels homes clau: avui només hi ha els dubtes de Keita o Iniesta a l'esquerra i de Bussi o Touré al fals doble pivot amb Xavi.
I a dalt, Messi i qui sigui. La baixa d'Ibra és molt important, però Bojan i Pedro poden fer molt mal amb la seva velocitat a l'esquena dels rivals.

El record del 2-6 és molt fresc, però que ningú pensi que es pot repetir. Avui serà molt i molt difícil per un dels millors equips de la història en un sol any de competició. Jugar al màxim de les seves possibilitats, com a l'Emirates fins al minut 70, i evitar que Xabi Alonso faci jugar al Madrid i el mig del camp doni pilotes a Cristiano i Higuaín serà la clau per aconseguir un partit que valdrà 7 punts.

El último tren de la temporada

En una temporada en la que el fracaso del Madrid ya se ha consumado tras la escandalosa eliminación en Copa y la aún más decepcionante derrota en Champions, los madridistas tienen hoy su última oportunidad para intentar salvar parte de la temporada y, de paso, ahorrarse la humillación que supondría otro año más en 'blanco', sobre todo después del enorme desembolso que hicieron en verano -y que de poco ha servido-.
Para el Madrid es un duelo por la liga, pero también es un duelo significativo por otras muchas cosas: por las eliminaciones en Copa y Champions, por el 2-6 del año pasado, por el duelo Ronaldo-Messi, por el choque entre dos estilos.
El Madrid viene enrachado tras haber ganado todo desde que el Lyon les apeara de Europa, aunque con un juego que en muchas ocasiones ha generado dudas. Sobrevive, como viene siendo habitual desde la primera presidencia de Florentino, gracias a la inmensa calidad individual de sus atacantes, pero ya ha quedado demostrado que eso no es sufuciente en las grandes citas.
Si el Madrid no quiere ser humillado esta noche por el mejor equipo del mundo deberá tener más argumentos que Cristiano e Higuaín. La defensa será clave, y por eso Albiol, Ramos y compañía tendrán que estarmás antentos que nunca. Hay que reconocer que este año el Madrid está siendo mucho más seguro atrás, y sus principales dolores de cabeza están en el mediocampo.
Es justamente ahí donde los de Pellegrini están sufriendo más la poca inteligencia de Florentino para armar un equipo de fútbol. La llegada de Xabi Alonso le ha dado calidad y salida al Madrid, pero la falta de un apoyo que le ayude a manejar el juego hace que el Madrid sufra cuando un equipo le apreta o se encierra atrás. En los últimos patidos la entrada de Gago en el once le ha dado más libertad a Xabi para ordenar el juego del equipo, pero la ausencia de Kaká -al que todavía no hemos visto a buen nivel- y la baja forma de Granero hacen que el ataque del Madrid sea en muchas ocasiones lento y previsible.
Como ya dije tras la eliminación de la Champions, el Madrid es un equipo con dos caras, capaz de lo mejor y también de lo peor. Esta noche está en juego el último título que le queda a los blancos esta temporada y no pueden dejar pasar el tren. El Barcelona seguro que va a estar a la aultura. ¿Lo estará el Madrid?

Tothom és necessari

Pep Guardiola, entre altres coses, ha insistit que per arribar a les finals del major nombre de competicions és necessari comptar amb tothom. Aquest és un dels secrets d’aquest Barça. En un equip com aquest sovint se sol donar el protagonisme a un pocs. És cert que també en el Barça hi ha diversos jugadors que tiren del carro, però si es fa una ullada a la banqueta s’observarà que hi ha jugadors d’un nivell impressionant. Aquests jugadors que estan a la banqueta poden suplir en qualsevol moment els més destacats. L’exemple més clar; ahir mateix en el partit al Camp Nou contra l’Athletic de Bilbao.

Que TV3 no es precipiti

L'altre dia el company Martí Costa em comentava que va veure certa prepotència en alguns comentaris de la secció d'esports dels informatius de TV3. Jo no havia vist l'informatiu en qüestió, per tant no podia estar-hi d'acord ni tampoc estar-hi en contra. Fa un parell de dies, però, vaig veure un anunci que, com a seguidor del Barça, no em va fer gaire gràcia i que, poc o molt, dóna arguments al comentari de l’amic Martí.

L'alè fred del CSKA

Els vuitens de final han generat sorpreses pel que fa als equips que han accedit a les eliminatòries de quarts. Plens d’equips ventafocs, els encreuaments han deixat de forma aparent alguns semifinalistes clars, però res està decidit en una eliminatòria d’anada i tornada, amb 180 minuts per davant i amb els gols a fora de casa com un premi extremadament valuós.

El CSKA de Moscou és, precisament, un d’aquests equips ventafocs que poden fer més mal del que en bon principi aparenten. Ja ho van fer a vuitens contra el Sevilla, derrotat al Sànchez Pizjuán (1-2) davant un equip que visitava la capital andalusa amb un desfavorable empat a 1 i que va ser capaç de mantenir-se una passa per davant al marcador tot i la insistència sevillista.

Gourcouffs de Bordeus

A vegades hi ha jugadors que per una o altra raó, necessiten fer un pas enrere en les seves carreres per agafar impuls per arribar a dalt de tot. Solen ser jugadors joves que han arribat massa verds a algun dels grans d'Europa i que en surten per la porta del darrere però que troben un equip on hi ha l'ambient, la paciència i l'entorn que necessiten per treure totes les seves capacitats futbolístiques i convertir-se en els referents que prometien ser.

El cas més paradigmàtic és el de Yoann Gourcuff, que va sorgir amb força al Rennes francès i que prometia ser una referència mundial com a mitjapunta tècnic i elegant que era, 'le petit Zizou'. Així va arribar el Milan, on en teoria hauria de formar part de la nova generació que rellevaria al gran equip que ja anava de capa caiguda (o això semblava, Gourcuff hi va guanyar la Champions del 2006) i que gràcies a les pèssimes gestions de la directiva milanista, encara volta per la plantilla.

Mourinho se juega el puesto

El Inter de Mourinho vuelve a estar en las últimas fases del máximo torneo continental, y no es por casualidad. Es líder del Calcio, donde aventaja en seis puntos al Milan de Ronaldinho, y aunque no fue rival para el Barça en la fase de grupos, es uno de los pocos conjuntos que quedan vivos que parece que pueda arrebatarle a los azulgrana su cuarta Champions.
Los neroazzurri no destacan por ofrecer un juego vistoso, pero como todo equipo a las órdenes de Mourinho es fuerte y efectivo. La marcha de 'Ibra' al Barcelona el pasado verano no le ha restado poder ofensivo a un Inter que ha suplido a su estrella con dos excelentes goleadores: Eto'o y Diego Milito. Bien escoltados por Sneijder, que parece haber reencontrado su mejor nivel (fue clave en la eliminatoria contra el Chelsea) en el esquema de 'Mou', también cuentan con uno de los mejores carrileros del mundo como es Maicon y con Julio Cesar, un seguro en la puerta.
El Inter basa su juego en su solidez defensiva y la efiacia de sus puntas. Aunque no hace un fútbol brillante es un equipo muy peligroso a la contra, sobre todo con las incorporaciones de Maicon por la derecha y la velocidad de Eto'o en punta.
Sería toda una sorpresa que los de Mourinho no consiguieran superar a un CSKA, un equipo claramente inferior en juego y en plantilla. Además, la prensa italiana ha filtrado en las últimas semanas que la continuidad de Mourinho pasa por ganar la Champions, ya que según dicen el Inter no está dispuesto a pagarle 11 millones al año para ganar sólo la liga.
En cualquier caso, lo cierto es que aunque los neroazzurri pasen de ronda lo van a tener muy complicado para llevarse la Champions, ya que Barcelona y Manchester van a vender muy cara su derrota.

Bayern Munich – Un aspirant a la final del 22M?

L’equip de Van Gaal, va començar malament, i va estar molt questionat, perquè la seva posició a la lliga no era la que un equip amb els jugadors que té es mereixia (com el Madrid a la Champions no?) però s’han anat conjuntant i estan on estan per mèrits pròpis.

Robben està més en forma que mai, ja no es lesiona 3 cops en 2 dies, com passava quan era al Chelsea i en la primera part de la seva etapa al Bernabeu i ensenya la seva part més bona. Ribery demostra cada dia el que val i l’equip en general està en un bon nivell de forma, també el vell conegut Van Bommel que a l’equip alemany és titular indiscutible, i capità. La mitja està completa amb un jugador com Müller, jove, fort i molt golejador.

El Bayern va primer de la Bundesliga, està a la final de la copa alemanya, i a quarts de final de la Champions, però no cal oblidar, que el Manchester Utd. és el subcampió d’Europa, i que Rooney no ho fa gens malament, però en cap cas cal subestimar a l’equip alemany, perquè tot i no ser el favorit, pot donar la sorpresa, els dos equips juguen un futbol molt agradable a la vista i segur que ens deixaran dos partits per gaudir (amb una bona gerra de cervesa, pot ser alemanya o anglesa, això depèn del gust de cadascú).

El penúltim intent de Wenger

Cap equip de Londres (i mira que n'hi ha!) ha guanyat mai la Copa d'Europa i l'Arsenal és l'únic que encara ho pot aconseguir aquesta temporada. Abans, però haurà de superar el Barça i el guanyador de l'Inter-CSKA.

No ho tindrà fàcil, a l'Arsenal sempre ha fallat en els moments clau a Europa i va ser precisament el Barça qui els va guanyar l'única final que han jugat. A més, continua sense tenir un porter decent (Fabianki ja va demostrar el què a Porto i Almunia no és porter per un equip que vol fer coses importants a Europa). Vermaelen els està donant certa estabilitat al darrere, però fiar-se de la veterania de Sol Campbell per parar Messi, Pedro o Zlatan no acaba de ser el millor pla.

On realment l'Arsenal pot basar les seves esperances és en la línia dels migcampistes-mitjapuntes. Sense Van Persie, lesionat, a Cesc se li han d'afegir Arshavin (si li ve de gust) i sembla ser que Nasri. Walcott, Rosicki, Bendtner (llegir el que penso d'ell aquí), Eduardo (el millor d'aquesta llista) i Diaby seran els acompanyants. Aquest Arsenal és el més semblant a aquella Roma que jugava sense davanters, pel simple fet que no en tenia, i amb 5 mitjapuntes ofensius.

Els gunners hauran de tenir en compte que el Barça sap defensar i sap jugar al contraatac. A més, són capaços de prendre'ls la pilota, cosa que no acostuma a agradar als de l'Emirates Stadium. Que l'Arsenal no sap defensar els contraatacs ho va demostrar en el partit contra el United on els van afusellar a la mínima que van poder córrer.

Caldrà veure com respon l'equip davant d'una prova de foc com és l'últim campió d'Europa i un dels equips favorits per ser a Madrid el 22 de maig. Cesc haurà de créixer encara més i confiar en que la resta de l'equip estigui a la seva alçada per poder, per fi, considerar-se un gran d'Europa.

Quarts de Final de l'Eurolliga

D'aquí dues hores comencen els quarts de final de la Eurolliga i la veritat és que es presenten prou interessants. Des del derbi espanyol per excel·lència fins al duel de propostes incertes però no per això menys interessants del Maccabi i el Partizan. Com que del Barça - Madrid ja se n'ha parlat prou i més que se'n parlarà procedirem a fer una ullada a la resta d'eliminatòries:

The March Madness!

Senyors, comença la competició de basquetbol més important dels Estats Units. No, no són els playoffs de l'NBA, és la March Madness de la NCAA, el torneig final, que culminarà amb la Final Four de Houston, un dels esdeveniments més vistos en tot el continent americà. I és que el bàsquet universitari americà és una de les expressions més pures d'aquest esport, en el qual l'afició s'entrega absolutament a donar suport al seu college i ofereix imatges tan espectaculars com el de l'afició de Duke quan juguen contra North Carolina. Increible. Els fans es dediquen molt més als rituals d'animació i s'identifiquen molt més amb els seus equips que a la NBA i els senten molt més propers que les impersonals franquícies professionals.

Prèvia de la Champions

Chelsea - Inter

No se sap ben bé si és Mourinho o és Stamford Bridge en bloc qui s'enfronta al seu passat. El portuguès només va perdre un partit com a local al Bridge (davant el Barça, el 2006) i el Chelsea continua sense haver guanyat cap Champions, però ja és un fix a les semifinals d'aquesta competició.
Ara com ara hi ha pocs equips al món que puguin guanyar a aquest Chelsea, per no dir que l'únic que ho pot fer és l'Inter de Mou. The Special One sap com, a què i perquè juga el Chelsea, per alguna cosa el va crear ell aquest equip! L'Inter haurà de sortir a no rebre cap gol, haurà de convertir el mig del camp en una paret pràcticament indestructible. Però amb això no en tindrà prou perquè costa pensar que el Chelsea es quedarà a 0. Per tant, Milito, Eto'o i Pandev hauran de tenir el punt de mira ben fixat: un gol milanès farà que els londinencs en necessitin tres.
El Chelsea no crec que necessiti res més enllà del seu joc habitual per, amb una mica de sort, passar l'eliminatòria.
Pronòstic: No em puc decantar per caps dels dos; en tot cas, serà un partit que es decidirà per detalls, per una pilota que pica al pal i va fora enlloc d'entrar.

Sevilla - CSKA

A priori és l'eliminatòria de la qual sortirà la ventafocs dels quarts (potser amb l'OL i el vencedor del Girondins - Olympiakos).
El Sevilla hauria d'aprofitar que el CSKA continua de pretemporada per guanyar a casa, però això ja ho vaig dir fa 3 setmanes i van empatar. Si els andalusos aconsegueixen marcar ràpid, poden sentenciar l'eliminatòria en un tres i no res, però si els russos aconsegueixen arribar amb un marcador just al final... que tremoli el Pizjuán!
Pronòstic: Passa el Sevilla amb una relativa facilitat.

Barça - Stuttgar

Crec que és l'eliminatòria més desigual del bloc que toca aquesta setmana, tot i això, la classificació de l'OL hauria de servir d'avís al Barça. L'Stuttgar ja no és aquell equip fosc que va tocar al sorteig, ara juguen a alguna cosa i no deixaran passar l'oportunitat si els blaugrana surten al camp adormits o creient que guanyaran amb la gorra.
Tot dependrà de si el Barça que juga demà és el de la primera o el de la segona part contra el València.
Pronòstic: Passa el Barça sense massa complicacions.

Girondins - Olympiakos

El lider de la lliga francesa no vol deixar sol l'OL a quarts i lluitarà per fer bo el 0-1 del Giorgios Karaiskakis. Si va ser capaç de guanyar a Atenes, dubto que tingui massa problemes a casa...
L'Olympiakos ha arribat al màxim que solen arribar els equips grecs a Europa i tot el que sigui passar de vuitens serà un regal.
Pronòstic: Passa el Girondins, serà la falsa ventafocs dels quarts.

Nova temporada, nous monoplaces

Comença una nova temporada a la F1, una nova temporada que com cada any s’especula que serà impressionant, plena d’avançaments, accidents i estratègies arriscades, sorpreses i altres coses inesperades. Per això s’ha modificat el reglament, per ajudar a aquest espectacle, que sempre comença fort però massa sovint acaba decebent als espectadors. Per què? Potser els circuits són estrets? (sempre recordaré una cursa de la Champ Car en que cada volta en algun punt hi havia 3 cotxes en paral·lel, però clar, corrien en la pista d’un aeroport...) Esperem que aquesta temporada sigui més interessant que la de l’any passat i que com a mínim els 4 equips forts tinguin possibilitats de guanyar.

Com cada any, la FIA introdueix noves millores al reglament per afavorir l’espectacle, la més important d’aquest any és l’entrada de nous equips. Personalment no m’agrada, i l’entrada de nous equips crec que no funcionarà, està bé que algun equip sigui nou, també que s’ampliï el nombre de cotxes que hi participen, però a quin preu? Perquè han deixat entrar equips nous de low cost, que han de lluitar contra els 300 milions d’Euros amb que compta Ferrari per aquesta temporada, els 270 de Mercedes, 250 McLaren o 230 Red Bull. Virgin, Lotus o Hispania per exemple compleixen el mínim de 45 milions d’euros, tot i que fins i tot el mateix Ecclestone afirma que no es suficient i que això generarà desigualtats molt importants entre els equips amb diferent pressupost. Aquest any, amb la crisi tot ha canviat, es comenta que només 4 dels pilots que competiran els paga la seva escuderia, la resta s’han de buscar la vida, i en alguns equips, els pilots han de comprar el seu seient, aportar diners pels seus equips.

Aquests equips que segurament estaran a la part baixa de la classificació han fet uns temps molt dolents fins ara, i dos equips USF1 i Campos-Meta no han pogut mantenir el pressupost ni per arribar al primer gran premi i se’ls va acceptar perquè eren projectes sòlids... L’equip de Campos ha derivat en un altre, Hispania Racing Team, un cotxe que la primera volta que ha donat, ha estat als entrenaments lliures de Bahrein, sense haver-se provat en un circuit, ni tampoc en un túnel de vent. Després dels primers entrenaments lliures de Bahrein, el màxim dirigent de l’equip Hispania comentava: “Hemos logrado dar 17 vueltas”. Sembla graciós. Però realment la FIA s’hauria d’haver preocupat més per mantenir vells equips, BMW o Toyota, o fins i tot Honda, que són els que realment podien donar un plus d’emoció. Una altra part graciosa, és que els equips amb poc pressupost tenen algunes avantatges, per exemple, poden utilitzar el túnel de vent tant com vulguin... però de què serveix si no en tenen?!

Ja es veurà si Jean Todt al capdavant de la FIA, fa que millori l’espectacle als circuits, no fora la pista com ha fet fins ara Max Mosley.

Eleccions a Can Barça

Fa relativament pocs dies vaig rebre una trucada al migdia la qual va atendre ma mare. Demanaven per un soci del barça i volien fer-li una enquesta. Sense saber del tema, vaig accedir a que l’home, una mica lent parlant, em fes unes preguntes, fins i tot em feia certa gràcia contestar-les. Les “poques preguntes” es van convertir en una enquesta d'uns 15-20 minuts que em van deixar la orella ben planxada. Totes giraven entorn a les eleccions que es celebraran quan finalitzi l’actual temporada. Bàsicament demanaven que puntués l’actuació de l’actual junta directiva i d’alguns càrrecs concrets com el Joan Laporta, Alfons Godall, Ferran Soriano, Jaume Ferrer, i de personatges aliens actualment al club com Sandro Rosell o el Minguella. A banda d’això em van demanar quina intenció que de vot tenia a 4 mesos vista de la data. La gràcia de tot plegat, és que just el dia anterior havia estat debatent intensament el tema amb el meu pare, que em deia que ell votaria Sandruscu... al·legant motius en contra de la candidatura continuista i una mala gestió del club per part del Laporta.

Prèvia Europa League (II)

València - Werder Bremen: La millor eliminatòria sense cap dubte. Com qualsevol en la que jugui el Werder, tot s'ha de dir. La proposta quasi suicida de Thomas Schaaf garanteix gols i espectacle, sense cap preocupació per la porteria en la que es marquin. Defensa avançada, mentalitat ofensiva i una parella de centrals que lluita pel títol a la més lenta del continent són una barreja infalible. De totes maneres, amb la gran plantilla que tenen els alemanys sempre acaben arribant lluny a Europa, tot i que sempre els acaba de faltar aquell cop de geni que els acabi de portar a la glòria. Per altra banda, el València és, en opinió personal, l'equip que quan està bé juga millor a tota Europa. Un futbol ràpid, directe, ofensiu i al primer toc ras i curt que es capaç de desmuntar qualsevol defensa. El problema és la inconsistència que pateix a vegades i que impedeix en ocasions que el futbol flueixi com podria fluïr en un equip amb Villa, Mata, Silva, Joaquín i Banega. Passa el València en una eliminatòria amb molts gols.

Volvió a salir cruz

Después de cinco años consecutivos cayendo en los octavos del final los madridistas esperaban romper por fin la maldición y plantarse en la final. Y no era para menos: 300 millones en fichajes este verano, la final esperando en el Bernabéu y líderes de la liga desde el sábado.
Pero el Madrid volvió a demostrar que es un equipo con dos caras. Su fútbol funciona como una moneda que se tira al aire: cuando sale la cara todo va bien, pero cuando sale cruz no hay nada que hacer. Cuando juega el Madrid puedes ver a un equipo vertical, con velocidad, con una pegada sin igual e incluso, a veces, con buen juego en la medular. Pero cuando sale la cruz se ve a un equipo que por mucho que quiera no puede. Toca lento, pierde balones, no genera peligro y cuando lo genera no acierta. Cuando juega el Madrid nunca sabes a qué Madrid te vas a encontrar.

Prèvia Champions

Madrid – OL:

El Madrid s'enfronta amb tots els seus fantasmes en 90 minuts. Fa 5 anys que no passa de vuitens mentre que el seu gran rival ha guanyat 2 Champions i ha arribat a una altra semifinal. Després dels gairebé 300 milions d'aquest estiu i jugant la final al seu estadi, no se sap com reaccionaria l'afició blanca a una nova eliminació contra un rival inferior. Si Cristiano i Kakà recorden que no juguen sols, Higuaín desperta per fi a Europa i el mig del camp comença a funcionar de debò i no a cops com fins ara; els blancs no haurien de tenir massa problemes per guanyar de més de dos gols.
L'Olimpique no té res a perdre i tornarà a presentar un partit físic com el del Gerland. Tornaran a confiar en que Lisandro Lopez tingui olfacte de gol i que Pjanic sigui el jugador brillant que sembla que comença a ser mentre fa oblidar Juninho. La pena de l'OL és que Delgado tindrà un lateral de debò al davant i no a Marcelo. Sense oblidar la sort que van tenir al partit d'anada i que, segurament, necessitaran per tornar a ser a quarts.

Quan el model no funciona

El CJ Badalona és un club que en els darrers anys s'havia acostumat a tenir opcions de guanyar les diverses competicions que disputava o, si més no, a plantar cara als grans equips de la Lliga i d'Europa. Amb Aíto a la banqueta, l'afecció de la Penya va tornar a omplir setmana rere setmana el Pavelló Olímpic per veure un dels equips amb un joc més espectacular de l'ACB. L'explosió de la triple R (Rudy, Ricky, Ribas), tot i que en diverses fases, va fer de la Penya un equip amb un caràcter especial, basat en el compromís, la lluita, el bàsquet ràpid i l'espectacularitat. 

Prèvia Europa League (I)

Paral·lelament a les llums i l'espectacle de la Champions, la Europa League continua fent el seu camí cap a intentar fer-se un lloc més important a l'espai mediàtic europeu. El maquillatge que Platini li ha practicat aquest any a l'antiga Copa de la UEFA, la veritat és que a part de l'horrorós nom amb que l'han rebatejat no ha canviat gaire res, sembla que ha aconseguit renovar la cara d'una competició que ha servit també com a camp de proves per a innovacions que es planegen per a la seva germana gran, com ara la inclusió dels jutges de porteria. De totes maneres, hi ha altres raons més aleatòries que han aconseguit posar la competició al mapa dels mitjans i que, desafortunadament pels amants dels heroïsmes, no tenen res de romàntic.

Hamburg, Atlético de Madrid, Liverpool, Benfica, Juventus, València i Werder Bremen. Tots ells amb una legió de seguidors i un poder econòmic que no desentonaria gens ni mica a la Champions secundats per alguns equips molt habituals a les fases de grups i les primeres rondes preliminars de la màxima competició europea com l'OM, l'Sporting de Portugal, Rubin Kazan, Wolfsburg o Panathinaikós i una reduïda nòmina d'equips amb poc prestigi europeu que intenten preservar una mica la sorpresa de l'esport com l'Standard de Lieja, l'Anderlecht, el Lille i el Fulham. Aquests són els equips que conformen uns vuitens de final que fan patxoca, si atenem a critèris de popularitat i prestigi. Fem una ullada als quatre primers creuaments de vuitens.

Vigatans, ara és l'hora!

El Roncato Patí Vic es va proclamar diumenge passat campió de la Copa del Rei d'hoquei patins per segon any consecutiu (tercer títol de la seva història) i després de 3 finals seguides. Tot plegat sumat al subcampionat d'Europa de la tempoarada anterior, l'actual segon lloc a la OKLliga a un solpunt del lider, el Liceo d'A Coruña, i a ser el primer equip classificat per la Final Six (Sí, six, un invent de la Federació Europea per evitar que de 4 equips a les semifinals, 3 siguin catalans com la temporada anterior) de la Lliga Europea.
El Vic és la defensa més ben conjuntada d'Europa i un dels equips punters. I tot gràcies a una política de formació de la cantera i de tenir cura dels nenes que s'inicien en aquest esport.
Tot i ser un històric de l'hoquei català, el Vic no va començar a despuntar fins que l'empresari Miquel Altimiras va agafar les regnes del club. Amb Altimiras a la llotja i Ferran Pujalte (ara al Barça) a la banqueta, l'equip, molt jove i amb jugadors de la casa, va començar a rutllar. Des de fa uns anys, el Vic ha estat sempre entre els de dalt tant a l'Estat com a Europa.
Tot i això, la temporada passada va ser la de la consagració amb el títold el Copa i el subcampionat d'Europa (perdent als penals).

Presentació i auto-defensa

Aquest blog neix en les llargues hores d'avorriment que patim un grup d'estudiants de periodisme a la UAB i amb la voluntat de fer quelcom de positiu en aquest món que és el periodisme en un dels pocs camps que ens uneix: l'esport.

Intentarem (tot i que no prometem) parlar de tot i de tots els punts de vista que permet ser un grup gran de persones. Intentarem (tot i que tampoc prometem) penjar articles cada poc temps, el mínim possible. I, finalment, intentarem aprendre alguna cosa del que és el periodisme esportiu i els esports en sí.

Benvinguts, sou a casa vostra.